Documentary memory of Catalonia by the Moret i Marguí Foundation

Documentary memory of Catalonia by the Moret i Marguí Foundation
Logo Fundació Moret
 

Aquesta secció, que ofereix la pàgina web del Museu d’Història de Catalunya amb el suport de la Fundació Moret Marguí, a tots els seus visitants, presentarà setmanalment un document rellevant de la història de la Catalunya contemporània, del segle XVIII fins l’actualitat. 

Considerem la història en un sentit extens: història política, parlamentària, social, econòmica, religiosa, cultural, especialitzada... Presentarem documents rellevants de les èlits i del món popular: polítics i escriptors la majoria però també els oblidats com camperols o sindicalistes o bé els testimonis, des de professionals a periodistes.

Les seves aportacions ens acostaran a interpretacions i visions d’esdeveniments dels que poden ser actors o observadors i ens hi m mostren un punt de vista fresc i directe. No és el mateix la mirada d’un fred polític governamental que la d’un polític sensible al patiment de la mare d’uns nois que han d’anar a la guerra de Cuba o del Rif.

Esdeveniments rellevants i no només de la història institucional. Tant pot ser l’editorial d’un periòdic, la crònica d‘una militant anarquista tancada a la presó, el testimoni d’un missioner compromès a l’Amazones, un fragment de memòries, un manifest reivindicatiu, un fragment de les memòries d’un escriptor o d’un metge, la carta d’un exiliat republicà o el discurs d’un alt càrrec del poder que l’ha foragitat. Pel coneixement de la història interessa la diversitat tipològica dels documents que ens mostra el mosaic que la constitueix.   

Temàticament ens allunyem de la simple història documental oficial. La visió del testimoni popular ens serà ben present. Hi excel·leixen els materials de caràcter personal, és a dir memòries i dietaris, epistolaris... elements de clara connotació testimonial amb els documents convencionals com manifestos, parlaments, discursos, intervencions parlamentàries i, és clar, materials considerats menors, d’un poema satíric a una octaveta de denúncia o un article periodístic. Amb la voluntat de divulgar la història global a través d’aspectes puntuals.

Els presentarem, amb una breu introducció de contextualització i amb una imatge de referència. En un format breu, i destacant els aspectes més rellevants del seu contingut. Ho farem des de la pluralitat, amb rigor metodològic, amb l’exigència professional, des de l’interès i la curiositat per conèixer l’ahir per entendre l’avui.

Josep M. Figueres
Universitat Autònoma de Barcelona  

El document serà presentat en els programes de mà d’El Pessebre arreu el món i és un dels textos de Casals més conegut. Té el seu origen en l’acte a les NN. UU. del 24 d’octubre de 1963. A Barcelona serà imprès en el programa de mà de les quatre audicions que tenen lloc al Palau de la Música Catalana el 1967 i 1968. Amb El Pessebre, en el qual hi  vessa els sentiments d’humanitat que, com dirà més tard a Kennedy, «han determinat les decisions més importants –viu les renuncies més doloroses- de la meva vida», té a les mans l’obra adequada. És amb ella que decideix d’emprendre la seva Croada per la Pau. I, així que arriba a Puerto Rico, treballa en la redacció d’un escrit que titularà Missatge de Pau, que encapçalarà els programes de les noves audicions d’El Pessebre i que afegirà un sentit d’apostolat a les futures presentacions de l’obra.» Aquest Missatge serà molt difós. U’Thant el secretari de les NN. UU. en la presentació de Casals arran el dia de les NN. UU. amb un concert, El Pessebre, diu: «Avui li dono la benvinguda no solament com a un gran músic, sinó també com a un gran home conegut a tot el món com a home de pau i com a campió dels drets humans. (…) Per primera vegada, hi ha un sentiment d’esperança i la confiança que el gran problema que divideix el món pot ésser resolt amb bona voluntat i comprensió mútues. Aquest és un bell camí obert davant nostre. Podem tenir la sensació real que l’Àngel de la Pau ja ha emprès el vol i que ja entona el cant de pau que nosaltres estem a punt d’escoltar ara.»


Quan hi ha una guerra que té importants repercussions materials i humanes en el que fa les pèrdues per la seva duració i arnissament els aspectes culturals sovint restene en segon terme atesa la magnitut de la catàtrofe. És el que succeí en el conflictedel 1714 on foren derruïts, sense indemnització barris sencers, s’exilià bona part de la població i quan hom marxa és per què pot haver-hi repercussions i no pas afalagadores… etc. Jaume Sobrequés i Callicó va reproduir a L’onze de setembre i Catalunya (Barcelona, Undarius, 1976, p. 110-114). A la introducció exposa, citant Soldevila, de forma nítida que «el règim genuí de Catalunya restava destruït per sempre més». Culturalment s’abolí la universitat i la de Barcelona es traslladà al camp per què perdés la influència social mentre moltes d’altres mesures s’aplicaven de forma persistent, contundent i sense rèplica. L’Informe de la Reial Junta fa al·lusió a la destrucció dels documents de lèpoca de la resistència catalana.


Els Jocs Florals significaren un reconeixement a l’ús literari de la llengua catalana, ben viva al món popular i al carrer i tanmateix proscrita del món escrit, tant de l’oficial com del cultural, de l’ensenyament, el dret i l’administració.  Josep Miracle ho estudià i publicà a La Restauració dels Jocs Florals, premi Francesc Matheu de l’IEC, editat per Aymà el 1960. L’idioma «muerto hoy para la república de las letras» encetà un camí de recuperació vers la normalitat que malgrat els obstacles socials i polítics a cada generació guanyà espais i posicions.  La llengua, diu Miracle, va renéixer i els Jocs Florals, al seu moment, tingueren una extraordinària importància que anà minvant amb les dècades fins a devenir, el que era en origen, una justa, una festa estrictament poètica després d’un llarg periple en el que hi hagué exilis, durant la monarquia constitucional i durant dictadures militars. La història de la recuperació inicial l’explica Miracle detalladament i també aporta una selecció documental de la qual manllevem un dels textos més representatius.  L’article «Estudios históricos. Amor al país» d’Antoni de Bofarull i Brocà al Diario de Barcelona del 5 de juny de 1854.


L’escriptor terrassenc, del qui aquests dies es recupera la seva poesia estigué reclòs, més que acollit, al camp d’Argelers arran la Retirada de l’exèrcit republicà i els civils que fugien del terror franquista. El treball, de tint autobiogràfic, tingué un laboriós procés d’elaboració. Es publicà el 1958 a Mèxic en un tast del 1942, a la revista Full català, que presentem. Fou un any abans de l’elaboració primera de l’obra editada per la comunitat catalana a la capital asteca amb pròleg de Carner i a la coratjosa, altre mot no hi ha per la feina feta en espai difícil, Biblioteca catalana. Esdevé clarament una demostració de la voluntat del poeta de polir i polir un text que ha esdevingut icona de l’exili. Des de l’edició catalana del 1968 i, especialment, la del 1974, considerada definitiva per l’autor. L’ajuntament terrassenc publicà la primera versió el 2004 i s’han publicat diverses reedicions en català (1982, 1984, 2008..) i espanyol (1958 a Ciutat de Mèxic i Barcelona, 1971) esdevenint l’escruixidor document sobre les vivències de cent mil refugiats en terreny i societat inhòspita. Aporta l’escalf humà més enllà de la fredor documental de relacions i quantificacions on el poeta, magistralment, narra amb extraordinària escriptura, la seva visió del patiment de la ciutat de la derrota que li toca de viure.   


L’octubre de 1936 el setmanari humorístic L’Esquella de la Torratxa, ara en mans del Sindicat de Dibuixants Professionals, que presenta un contingut anticlerical, de lluita contra la rebel·lió i manté la presència de l’humor especialment amb Calders, Tísner, Alloza... ofereix unes cròniques, acompanyades d’unes il·lustracions realistes força impactants, sobre la presència dels milicians catalans al front d’Aragó. N’és l’autor Juli Rosuero que glossa impressions de l’impacte de la visita a Tardienta i alhora ofereix una petita antologia d’imatges de les que n’oferim una de ben representativa. 


Que una revista política duri gairebé mig segle al marge del poder és una situació un xic insòlita en el panorama periodístic internacional. A Catalunya o al País Valencià, terres de voluntats constants, no ens estranyem. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) nascut d’una escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya (FNC) el 1969 en fou l’artífex amb la seva revista Lluita que desapareix després de publicar 300 números. Vinculà marxisme i independentisme i la seva revista esdevingué el portaveu del moviment que s’afegí a la constel·lació de grups partidaris de la independència de  Catalunya i que han anat desapareixent d’acord amb l’evolució política que ha concentrat el vot per la independència en forces majoritàries més enllà de la històric Estat Català o els recents Nacionalistes d’Esquerra i tants d’altres grups que s’han forjat en els nuclis més inquiets dels partidaris les plenes llibertats nacionals. El PSAN ha estat a més dels plantejaments socials i independentistes un dels grups més sensibles a la situació de Catalunya del Nord, del País Valencià i de les Illes quan sovint des del Principat hom s’ho ha mirat amb distanciament i sense consciència d’unitat tant lingüística i cultural com social i nacional. 


La personalitat del genial figuerenc ha estat ben glossada en biografies,  (Puig Pujades 1918 i reeditada el 1985; Santiago Riera 1986...), al cinema, etc. i la vessant política, redactor d’El Republicano (1842), La Fraternidad (1847) donà pas a un dinamisme des del 1857 amb el primer Ictineu fins la constitució de la societat La Navegación Submarina el 1864 i si bé reeixí tècnicament l’impacte social i econòmic el portà al fracàs. Disposem d’una obra Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891) reeditada en facsímil el 1982 i en edició catalana el 1919, en traducció de Carles Rahola, de la qui manllevem un fragment representatiu del treball que suposa donar resposta als greus problemes que plantejava la navegació submarina: respiració, moviment, ascensió... De l’edició patrocinada per la Generalitat el 1986 en una fugaç i bonica col·lecció Biblioteca Clàssics de la Ciència reproduïm, respectant el lèxic d’època l’apartat relacionat amb la visió i il·luminació exteriors:


Justicia Social era el portaveu de la federació catalana del PSOE que va aparèixer del  1910 al 1916 amb un contingut adreçat als obrers. La segona època, el 1923 esdevindrà una publicació adreçada als intel·lectuals, diuen M. D. Capdevila i Roser Masgrau en la monografia que li dedicaren i que es també una antologia textual d’articles (1079) d’alguns dels nombrosos dirigents que hi participaren, d’Andreu Nin a Fabra i Ribas o Josep Comaposada. El text que reproduïm, figura a la secció «La Semana en Barcelona» i apareix publicat al número 187 corresponent al 17 de gener de 1914 i es titula «La Mancomunidad».


Durant la guerra civil els bombardeigs aeris foren molt importants. Tanmateix els marítims també tingueren una profunda incidència per la facilitat operativa dels rebels franquistes que tot i no tenir la majoria de la flota gràcies al domini aeri i al suport logístic dels seus aliats tingueren el domini marítim. Maurici Serrahima és l’autor d’unes finíssimes memòries de les que reproduïm un fragment que fa al·lusió a un dels bombardeigs. L’advocat i escriptor, culte personalitat del període assumí un destacat paper en el paper de la UDC i patí l’hostilitat primer dels “revolucionaris”, especialment el SIM, i posteriorment dels mateixos franquistes, per catòlic conservador primer i per catalanista liberal després. L’obra, primer volum apareix el 1978 amb un títol contundent i expressiu Del passat quan era present:


La Dictadura de Primo de Rivera suposà un sotrac per la política  en limitar les competències, suspendre el congrés, fer dimitir tots els alcaldes, etc. Tanmateix els efectes per la cultura i la ciència foren també nefastos. En el cas Dwelshauvers que provocà un sorollós espectacle a escala europea amb la dimissió de professors universitaris, funcionaris, en solidaritat amb ell hi hagué una gran remor social. Un document interessant és la cara que diversos intel·lectuals –Pompeu Fabra, Carles Riba, Carles Cardó, Pau Vila, Feliu Elias...- publicaren el 15 d’abril de 1924 a La Publicitat en suport a qui, gràcies a la Mancomunitat, desenvolupa el primer laboratori de psicologia a Espanya i que fou, doncs, suspès com tantes i tantes iniciatives del que fou la simple agrupació de quatre diputacions que tanmateix canvia al país. Aquesta carta fou publicada també per tota la premsa i La Veu de Catalunya el 4 de maig de 1924 la publica amb la relació completa dels 140 signatures que provocà aquest episodi de repressió contra els signants on se’ls hi demana la retirada de la signatura i, cas de no fer-ho, serien destituïts. La retirada ho havia de ser pública, és a dir, els diaris l’havien de publicar. 


|  1  |  2  |  3  |  4  |  5  |  6  |  Segents
  Baixar
Imprimir



Pujar