Documentary memory of Catalonia by the Moret i Marguí Foundation
Logo Fundació Moret
 

Aquesta secció, que ofereix la pàgina web del Museu d’Història de Catalunya amb el suport de la Fundació Moret Marguí, a tots els seus visitants, presentarà setmanalment un document rellevant de la història de la Catalunya contemporània, del segle XVIII fins l’actualitat. 

Considerem la història en un sentit extens: història política, parlamentària, social, econòmica, religiosa, cultural, especialitzada... Presentarem documents rellevants de les èlits i del món popular: polítics i escriptors la majoria però també els oblidats com camperols o sindicalistes o bé els testimonis, des de professionals a periodistes.

Les seves aportacions ens acostaran a interpretacions i visions d’esdeveniments dels que poden ser actors o observadors i ens hi m mostren un punt de vista fresc i directe. No és el mateix la mirada d’un fred polític governamental que la d’un polític sensible al patiment de la mare d’uns nois que han d’anar a la guerra de Cuba o del Rif.

Esdeveniments rellevants i no només de la història institucional. Tant pot ser l’editorial d’un periòdic, la crònica d‘una militant anarquista tancada a la presó, el testimoni d’un missioner compromès a l’Amazones, un fragment de memòries, un manifest reivindicatiu, un fragment de les memòries d’un escriptor o d’un metge, la carta d’un exiliat republicà o el discurs d’un alt càrrec del poder que l’ha foragitat. Pel coneixement de la història interessa la diversitat tipològica dels documents que ens mostra el mosaic que la constitueix.   

Temàticament ens allunyem de la simple història documental oficial. La visió del testimoni popular ens serà ben present. Hi excel·leixen els materials de caràcter personal, és a dir memòries i dietaris, epistolaris... elements de clara connotació testimonial amb els documents convencionals com manifestos, parlaments, discursos, intervencions parlamentàries i, és clar, materials considerats menors, d’un poema satíric a una octaveta de denúncia o un article periodístic. Amb la voluntat de divulgar la història global a través d’aspectes puntuals.

Els presentarem, amb una breu introducció de contextualització i amb una imatge de referència. En un format breu, i destacant els aspectes més rellevants del seu contingut. Ho farem des de la pluralitat, amb rigor metodològic, amb l’exigència professional, des de l’interès i la curiositat per conèixer l’ahir per entendre l’avui.

Josep M. Figueres
Universitat Autònoma de Barcelona  

Josep Puig i Cadafalch, arquitecte, arqueòleg, erudit, escriptor i polític fou votat president de la Mancomunitat arran la mort el primer d’agost de 1917 de Prat de la Riba. El novembre del proper any es recordarà el centenari de la data i caldria fer-ho precisament amb la divulgació de la seva obra i trajectòria.Diputat de la Diputació de Barcelona des del 1913, impulsà la Junta de Museus, les excavacions d’Empúries i en línies generals seguí i aprofundí l’obra de Prat. La seva elecció fou ajustada -48 vots per 39- atès que liberals i republicans no li feren costat com llegim en aquesta crònica de la publicació de la lliga La Veu de Catalunya (29-XI-1917) on es transcriu el seu primer parlament públic. Tanmateix l’obra de Puig excel·lí i no només per la continuïtat sinó pel rigor, tot i els conflictes que va tenir –per exemple el cas Ors- que impregna a una labor de redreçament. 


Per Sant Jordi del 1976 apareix el primer diari en català des del 1939. En realitat no fou el primer, dos anys abans surt a la llum El Poble Andorra. La novetat era fruit d’una gran iniciativa cívica i popular. Ara és recorden els 40 anys amb diversos actes, per exemple a Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB ha organitzat uns actes entre els que destaca una selecció de gairebé un centenar de portades en una exposició representativa. Premsa catalana, editora del diari Avui fou una iniciativa civil que compta amb el suport molt ampli d’entitats de tot tipus i de personalitat, per exemple Miró que en feu un cartell, tanmateix el gruix foren els vint mil partícips que es feren subscriptors a priori i donaren diners pràcticament a fons perdut per l’aventura que era una mostra de la voluntat de ser. La desaparició del mig centenar de diaris existents abans de les prohibicions del franquisme causaren un profund mal a la pervivència de la cultura catalana, a la vitalitat de la llengua, a les relacions socials de normalitat, a la informació social... i només l’obstinació permeté que mig segle després es pogués re emprendre el fil que el totalitarisme havia intentat tallar. 


El 1953 quan el franquisme encara segueix amb la tradicional política centralista de repressió a la diferència una minoritària revista cultural Ínsula –illa en llatí- dirigida per Enrique Canito publica un número insòlit. Al darrera hi havia Dionisio Ridruejo, que el 1939 va intentar repartir propaganda falangista en català el 1939 i li fou interdit i que traduí el Quadern gris de Pala a l’espanyol. Hi havia també un ampli estol, d’Albert Manent dels joves o Carles Riba dels madurs recollint els fils de diàleg dels congressos de poesia de Segòvia. Eren 16 pàgines de gran format amb poemes, en català, de T. Garcés, J. Carner, J. M. de Sagarra, J. V. Foix... amb articles de Carlos Riba, José M. Espinás, Juan Ferrater, José M. Castellet, Juan Teixidor... i, signant en català però escrivint en castellà Joan Triadú i Salvador Espriu. El número no és només una raresa i una excepció sinó la confirmació que una flor no fa estiu. Ho proven els anuncis –pocs- sobre llibres –Alpha, Barcino, Aymà...- unes dotzenes que a més eren limitats temàticament, per autors i, és clar, com tots, per censura. Un editorial en primera pàgina mostra la voluntat d’obertura d’alguns franquistes cultes i catalans com Guillermo Diaz Plaja que mostra en aquest número (95 del 15 de novembre de 1953) un sentit liberal que no només fou minoritari en els governants sinó ridícul en l’obertura. Només la constància de la intel·lectualitat persistint sense universitat ni institucions salvà la cultura catalana del genocidi cultural. En aquest número Gabriel Ferrater hi publicà l’important article «Madame se meurt...» al·ludint subtilment a la cultura catalana agònica com així ha estat després de persecució ferotge a les terres de parla catalana des del 1936 a Mallorca, del 1939 a Catalunya i València. A l’editorial «Pluralidad como riqueza» Plaja escriu mentre a Barcelona s’empresonen escriptors o es prohibeixen els Quaderns de Poesia i el mateix Riba i Marià Manent amenacen no anar a un col·loqui de diàleg quan branda tan fort el fuet. La proposta fracassà i fins i tot avui España és un dels darrers estats d’Europa en presència de lectorats de català per indicar-ho com exemple seguint el comentari de Plaja:


L’escriptor i periodista, ben conegut com a autor teatral, mantingué com la majoria d’escriptors de la Catalunya dels anys trenta una posició absolutament identificada amb la República i la Generalitat fins a l’extrem d’anar a lluitar voluntari amb les armes a la mà contra els rebels militars. Al front d’Aragó creà i dirigí el butlletí de trinxera Catalunya Antifeixista i mantingué les col·laboracions La Humanitat que són aplegades en part a Diari de guerra (1937) i Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila (2011). Aquest article «Diàleg de l’estilogràfica i la pistola» (29-I-1937) és una reflexió sobre el paper de l’intel·lectual, del creador cultural en moments de crisi.


Joan Gols periodista, músic, dibuixant que va patir els embats del centralisme espanyol en la dictadura de Primo de Rivera, vint anys després encara mantenia una voluntat de col·laboració amb el sistema polític espanyol sempre que es respecti plenament la identitat catalana. Ho fa com tants altres republicans però la següent revolta militar, la del general Franco, el portà a l’exili on seguí amb l’activitat de preservar la identitat catalana especialment amb el programa L’Hora Catalana. En aquest article «L’ànima és nostre» aparegut a Revista Ràdio Barcelona, (nº 718,  14-VII-1934) exposa un sentit terral de defensa davant els atacs, sempre constants, en relació els instruments de catalanitat, en aquest cas les emissores de ràdio de les quals en fou un dels protagonistes en el seu redreçament als anys trenta.


Calders és el prototipus de l’escriptor que ha de guanyar-se la vida amb la ploma, en aquest article redactat a l’exili mexicà exposa la problemàtica dels intel·lectuals que hagueren de deixar la pàtria el 1939 per la victòria dels militars alçats el 1936. «Defensa de l’escriptor» és un text molt bell, curt i intencionat, que aparegué al portaveu dels catalans de la diàspora Quaderns de l’Exili, 4 (desembre 1943).


Aquests dies té lloc, fins el 22 d’octubre de 2016 una bonica exposició Escriptors i repòrters. Un passeig per un segle de periodisme català a la Biblioteca de Catalunya on es mostren, cartes i fotos, llibres i periòdics, d’una reeixida mostra de periodistes, de tots colors, que des de finals del XIX i al llarg del segle XX han esdevingut cronistes de les tensions i mirall d’una realitat. La mostra arranca amb Almirall i amb encetem la selecció de quatre textos representatius. Efectivament, el «Diàleg entre l’Ebre i el Tajo» llegit per son autor en la darrera vetllada de Quaresma en lo Centre Català» publicat en diverses edicions des de la primera a L’Avens, 11 (març de 1883) i aplegat en llibre a Articles literaris, (1904) és una bona síntesi sobre el que representen els dos rius, les dues Espanyes, la centralista borbònica i la plural austriacista encarnada amb un conjunt de valors diversos i que encara avui són motiu de polèmica. El presentem en la grafia de l’epoca.


Els casos de detencions arbitràries, maltractes, insults, pèrdues d’avió, etc. per parlar la llengua catalana als funcionaris estatals dels cossos de seguretat de l’Estat espanyol sovintegen i s’escapen del que seria un simple comportament individual anòmal excepcional. Esdevenen encara un comportament de separació entre el poble ras i l’Administració de l’Estat i de ruptura entre un model d’Estat que es planteja centralista i unitari amb voluntat d’absorció. L’episodi que presentem, en ple franquisme, té encara algun element d’actualitat en problemàtica no resolta. Simplement amb destinar funcionaris que coneguessin la llengua dels habitants de la comunitat autònoma en qüestió seria suficient per obviar un problema que irrita profundament a tots els afectats, als funcionaris per no entendre, atès  que no se’ls hi ha ensenyat, una llengua cooficial i als ciutadans que veuen distants i llunyans uns funcionaris que haurien d’estar al seu servei. Jordi Carbonell, professor de la UAB, filòleg de l’IEC i personalitat indiscutida en la cultura catalana contemporània visqué en pròpia pell un episodi tèrbol que tot i ser extens narrem íntegrament pel seu interès gràcies a l’amabilitat de la Fundació Irla que edità les seves memòries Entre l’amor i la lluita, amb Proa, el 2010 i que es presentaren precisament en aquest MHC el 19 de novembre d’aquest any. Els assistents a la trobada de Montserrat per protestar contra els judicis als militants bascos d’ETA foren citats a la comisaria de la policia.


Molts dels exiliats no pogueren anar a Mèxic, dels centenars de milers que hi restaren uns tornaren a Espanya i altres digueren que només amb llibertat tornarien. Sovint coneixem els testimoniatges dels polítics i dels escriptors i gairebé majoritàriament d’homes. Neus Català va voler preservar el testimoni de les lluitadores, de les deportades, especialment a Ravensbrück, i va recollir mig centenar de valuoses declaracions que ella mateixa s’encarrega de preparar per a l’edició. El 2015 la Generalitat honorà la seva memòria i ho feu amb un emotiu acte amb una excepcional interpretació -Un cel de plom- amb Mercè Aràgena dirigida per Rafel Duran- i la reedició de l’obra De la resistència y la deportación. 50 testimonios de mujeres española per part del Memorial Democràtic. D’aquesta obra recollim el testimoniatge d’una de tantes lluitadores anònimes que s’hi implicaren participant amb el maquis i a la recerca del fracàs de l’autoritarisme germànic i el triomf de les democràcies parlamentàries.


Xavier Febres elaborà una semblança biogràfica a la col·lecció de Catalans Il·lustres de Publicacions de la Generalitat i com s’escrivia a Serra d’Or el maig del 1986 arran del nomenament de Comandant honorífic del cos de Mossos d’Esquadra se li feu justícia a qui mantingué una constant dignitat des del seu exili a Brussel·les. L’actuació durant la revolta militar a Barcelona del 19 de juliol fou un èxit absolut i permeté que el cop no triomfés a Catalunya. Sobre l’episodi Escofet en va escriure amb detall en els dos volums Al servei de Catalunya i la República que foren publicats a parís el 1973 i onze anys després foren reeditats en espanyol i reeditades, en part, com a apèndix de l’esmentada biografia. Recollim el pròleg que va escriure a Brussel·les el 1970 i que s’inclou a la darrera edició de la Generalitat el 1999:


|  1  |  2  |  3  |  4  |  5  |  6  |  7  |  Segents
Vols venir al Museu
Vols venir al Museu
Activitats
Las fiestas de invierno a lo largo del tiempo

Begin: 12/28/2016
End: 12/28/2016

¡Ya vienen los Reyes!

Begin: 12/29/2016
End: 12/29/2016

© Museu d'Història de Catalunya | Política de privacitat | Avís Legal | Give your opinion | Web's Credits